Dra. Susana Monereo, cap del servei d'Endocrinologia i Nutrició de l'Hospital Universitari Gregorio Marañón de Madrid i de l'equip de l'Hospital Ruber Internacional en la mateixa especialitat
Avui tenim el plaer de comptar amb la Dra. Susana Monereo, una reconeguda doctora la dedicació i passió per la medicina de la qual han deixat una petjada significativa en el camp de l'endocrinologia. En aquesta entrevista, explorarem no només la seva experiència i coneixements professionals, sinó també el seu viatge personal cap a l'especialitat.
Què la va inspirar, d'una banda, a estudiar medicina; i, de l'altra, a escollir aquesta especialitat?
Volia ser metgessa des de petita!! Pertanyo a una família de metges, els meus dos avis, el meu pare, dos oncles i diversos cosins són metges o ho van ser de diferents especialitats. El meu pare va ser un gran metge i una figura molt important per a mi. Em va transmetre la fascinació de la medicina com a professió, sempre gaudia quan parlava de medicina o dels seus pacients, allò em va captivar i vaig decidir que volia sentir-ho jo també.
Després de la carrera, em va costar escollir l'especialitat perquè m'agradava tot. Al final vaig acabar fent endocrinologia i nutrició gairebé per casualitat i ha estat una de les millors decisions que he pres a la meva vida.
Creu que ha estat (o és) una especialitat entre les més desconegudes? Se li dona més importància a l'especialitat ara que abans?
L'endocrinologia és una especialitat amb dues vessants molt diferents. Una és la part coneguda com a endocrinologia que tracta els problemes hormonals (tiroide, hipòfisi, suprarenal, gònades, etc.) i del metabolisme (obesitat i diabetis, dislipèmies, etc.), i després la part nutricional, que abasta tota la nutrició hospitalària des de la dieta oral a tot el camp de la nutrició artificial.
Ha estat una especialitat que s'ha desenvolupat molt en els últims 50 anys, amb l'aparició de l'enginyeria genètica i el desenvolupament de les hormones sintètiques que ara fem servir com a fàrmacs, fins aleshores era una gran desconeguda.
Quins aspectes creu que són els més desconeguts d'un endocrinòleg?
Segurament abasten moltes més patologies, trastorns i subespecialitats del que la població general creu.
Evidentment, som els responsables de totes les malalties en les quals intervenen les hormones i com aquestes actuen en qualsevol part del cos; es podria dir que toquem tots els òrgans. Probablement, el més desconegut són les malalties genètiques del metabolisme, anomenades malalties rares. Actualment hi ha hagut camps on l'especialitat ha crescut molt com l'endocrinologia infantil, la neuro endocrinologia o l'endocrinologia transgènere, sense oblidar els grans avenços de l'especialitat en les dues malalties metabòliques més freqüents al món: l'obesitat i la diabetis.
Quins són els principals desafiaments que ha enfrontat al llarg de la seva carrera?
Sempre m'ha agradat la part clínica i el major desafiament en aquesta àrea era aprendre a comunicar i empatitzar amb els pacients. Vaig tenir grans mestres i això per a mi va ser un valor fonamental que avui dia s'està perdent per la digitalització. Per descomptat, estar al dia és un desafiament continu en aquesta professió i, ja que vaig arribar a ser cap de servei molt jove, el major repte va ser aprendre a liderar un grup de professionals i aconseguir formar un equip i fer-los créixer.
Formar residents, ensenyar-los a ser metges i bons especialistes, o donar classes a la universitat va ser un desafiament permanent que també em va omplir de satisfaccions.
A més, vaig voler arribar als pacients i a la societat i vaig acceptar el desafiament de la divulgació científica com a part de la meva feina. Aquest aspecte potser ha estat el més difícil, però considero que és molt important i, potser, una assignatura pendent de molts professionals.
Com ha evolucionat l'endocrinologia al llarg dels últims anys pel que fa a prevenció, diagnòstic i tractament?
És una especialitat amb poques tècniques de diagnòstic, encara que ha anat evolucionant i incorporant aspectes més tecnològics com l'ecografia, o les bombes i sensors d'insulina, o el diagnòstic genètic. Ha crescut molt en l'àrea de laboratori per al diagnòstic dels problemes hormonals, però potser on més ho ha fet és en l'àrea dels tractaments, ja que disposem de fàrmacs que fins fa poc eren impensables per tractar la diabetis, l'obesitat o reduir el risc cardiovascular i, probablement, per ajudar a modificar hàbits de vida que canviaran el món.
Com visualitza el futur d'aquesta branca de la medicina?
Veig un futur prometedor. En primer lloc, per l'alta prevalença de malalties relacionades amb l'especialitat, com l'obesitat, la diabetis o les malalties de la tiroide, que afecten un percentatge elevat de la població. També veig possibilitats de creixement en l'àrea de nutrició hospitalària, que està canviant l'evolució de moltes malalties de pacients hospitalitzats amb malalties greus o grans cirurgies.
També tenim molt a aportar en l'àrea de prevenció de les malalties que tenen a veure amb el canvi de l'estil de vida que s'ha produït en els últims anys.
Quins consells donaria a un professional que aspira a seguir els seus passos?
Que treballi dur i que s'acosti al pacient, en ells sempre estan les respostes. I que tingui clara la part humana, que dona tantes o més satisfaccions que la part científica.
D'altra banda, que tingui ambició científica i que lluiti per estar entre els millors no només a nivell nacional sinó també internacional i que tingui clar que la sanitat pública o privada donen moltes oportunitats si se saben aprofitar.
Alguna observació o comentari addicional que vulgui destacar?
La medicina és quelcom molt gran que està avançant molt ràpid, però cal tenir sempre molt clar que hi ha línies vermelles que no s'han de creuar. Els miracles en medicina no existeixen, i sempre hem d'actuar dins dels marges de la ciència i la investigació, el que es coneix com a evidència científica.
Ser metge no és només una professió, és una forma de vida. Quasi una religió. I en això van els disgustos, però sobretot les alegries i la satisfacció de tenir una professió que va més enllà d'una simple feina. Gaudir de ser metge, per a mi, segueix sent un privilegi.
